“LA TAXA ROBIN HOOD”

La mà invisible, aquesta que Adam Smith (va ser un economista i filòsof escocès, un dels grans exponents de l’economia clàssica) creia capaç de moure amb diligència al mercat, no hauria de convertir-se en "un puny". L’antic model de globalització, que va treure de la pobresa a milions de persones, tenia en el fons, una cara amagada: un creixent abismal entre rics i pobres. La mundialització financera ha augmentat les desigualtats. És hora d’una globalització més justa.

Qui es va despatxar així fa un parell de setmanes en una universitat de Washington no era portaveu de cap moviment anti-globalització, ni d'una ONG. Era ni més ni menys que el director gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), Dominique Strauss-Kahn.

Strauss-Kahn, claus polítiques al marge, va defensar la implantació d'un impost a les activitats financeres per a obligar a la banca a absorbir part dels costos socials del seu comportament de vertigen, germe de la tempesta financera. Va reclamar la millora de la supervisió mundial i un marc macroeconòmic per a un "nou món". I amb aquest, va dir, "el pèndol es desplaçarà -almenys una mica - del mercat cap a l'Estat".

Adéu al tabú. Parlar d'un impost global als bancs ja no és esmentar al dimoni. Un miler d'economistes de 53 països van enviar fa dues setmanes una carta al G-20 (el grup format per les grans potències econòmiques i les emergents) per a reclamar la implantació del que s'ha rebatejat per les ONG com la taxa Robin Hood, una nova versió de la taxa Tobin (impost sobre els intercanvis monetaris internacionals que va ser ideat pel Nobel James Tobin en els setanta,  amb la finalitat de "tirar sorra" en els engranatges dels mercats financers i frenar l'especulació) que grava les transaccions financeres no minoristes els ingressos de les quals es destinessin a combatre la pobresa, el canvi climàtic i la població castigada per la crisi.

Una taxa Tobin veurà la llum? Quan li van fer una pregunta similar al propi Nobel, mort en 2002, va respondre: "En absolut, s'oposen a ella els que decideixen".

Almenys tres girs en el guio del capitalisme recent expliquen la seva oportunitat:

1ª- La tecnologia fa possible registrar els milions de transaccions financeres diàries que fa 40 anys no es podien controlar.

2ª- Polítics d’alt nivell i acadèmics de prestigi l'han adoptat sense complexos com bandera.

 3ª- Els estralls que el capitalisme de casino -o de bingo- han provocat han resultat la millor campanya per a guanyar-se el suport social.

Però aquesta taxa te uns països que al no haver portat a terme rescats financers com Brasil, China, India, Canada, Australia i  tambe España s’oposen.

Aquest "puny" del que parlava Dominique Strauss-Kahn -se suposa que també invisible, com la mà del mercat, i, per tant, bastant perillós- no tracta a tots per igual.

Paul Krugman economista, divulgador i periodista nord-americà, professor d'Economia i Assumptes Internacionals en la Universitat de Princeton escriu una columna en el periòdic Nova York Estafis, va ser guardonat amb el Premio Nobel d'Economiaal 2008 i probablement millor conegut pel públic com fort crític de les polítiques econòmiques i generals de l'administració de George W. Bush, va parlar amb molta ironia del "sacrifici compartit" en un dels seus últims articles:

Els pobres han d’acceptar grans retallades en la assegurança mèdica per a persones amb pocs ingressos i en els cupons d’aliments

La classe mitja ha d'acceptar grans retallades en la assegurança mèdica per a persones de mes de 65 anys, que en realitat suposen el desmantellament de tot el programa.

I el que les corporacions i els rics han d’acceptar son grans baixades en els impostos que han de pagar. “Sacrifici compartit!”

El debat ha arribat a un punt que no te volta enrere......soc optimista.

Però..............quan s’aplicarà..............i amb quin import.................i on anirà a para la recaptació...............qui ho controlarà..............be potser hi estat massa rapit en dir que soc optimista.